It’s now or never

Què ha d’ocórrer perquè per fi, i d’una vegada, estiguem ací i ara vivint el moment?

De seguida ho vaig veure clar: hauria d’arribar l’apocalipsi.

Sembla una idea morbosa, però prou coherent suposar, que si fórem conscients de la nostra fi immediata, ens afanyaríem a viure realment, a traure tot el partit possible al temps que ens queda... i ara bé, com ho viuria un grup de joves amics, els meus coetanis?

Vaig pensar que resultaria molt estimulant escenificar estes últimes hores d’existència amb un grup d’amics que pretén fer d’este final una festa, fer-ho quotidià, un grup d’amics tan lleial que es prometen a ells mateixos tindre una “nit més” on no ha de passar res més que “allò habitual”. Però ràpidament este pacte es trenca, no són capaços de portar-lo a terme fins a les últimes conseqüències i necessiten que tot succeïsca “ara”. Sorgeix un concepte paradoxal: l’apocalipsi provoca que la vida germine en mi. Em va semblar d’allò més teatral.

Podrien arribar a ser les millors hores de la meua vida? Arribaria realment a ser jo?

Licantropia com a transformació personal.

Borja López Collado, autor i director

​